Després de 25 anys oferint cinema de qualitat en versió original subtitulada, el passat 16 de maig de 2010 va tancar una de las sales de cinema més emblemàtiques de València: els cinemes Albatros, a la plaça Fray Luis Colomer.
En aquest cas, la radiografia urbana es fa més subjectiva, més irada. I és que la creadora d'aquest blog va gaudir de les seves primeres incursions en el cinema "d'autor", allà pels inicis dels llunyans anys noranta.
El marido de la peluquera, El lado oscuro del corazón, Bailar en la oscuridad i moltes.. moltes més.. van començar a despertar-me l'amor per les bones històries, per les noves mirades.
Podria parlar de l'educació sentimental d'una època, podria tornar-me nostàlgica i recordar aquell petó a la última fila, però no ho faré; perquè el cinema per mi i molts de nosaltres ja no ha sigut un espai de jocs prohibits, no hem viscut la "filera dels mancs".
Jo he viscut un cinema que obria noves portes, que ens despertava la curiositat per altres realitats, per altra manera d'explicar una història.
Per una generació d’autodidactes culturals, en un temps sense internet ni Enjutos Mojamutos, on els únics llibres que hi havia a casa eren les enciclopèdies del menjador comprades a terminis; el cinema que veiem als Albatros, i que no tenia res a veure amb las pel•lícules del vídeoclub del barri, era un món envers el coneixement, no solament cinèfil, sinó també sobre política, religió o historia.
La fitxa que et donaven als Albatros, servia per aprendre una mica i buscar-te la vida, potser a la biblioteca central de València o a la de la universitat. Llegir, parlar amb l’un amb l’altre, anar a la filmoteca.... i anar fent cultureta general. Molt desordenada, això sí.
S’ha de dir: Som fills de la postmodernitat, no tenim un coneixement profund de gairebé res i podem relacionar el moviment Dogma amb l’educació protestant i els aliments transgènics.
Potser, els cinemes Albatros van tenir la culpa d’això, de que ara siguem una mica modernillos, una mica enterats i culturetas. El problema és que mai més els joves valencians tindran aquesta oportunitat. Segurament, vindran d’altres i l’emule funciona que és un primor, però fa ràbia pensar en els pocs espais per la cultura que queden a València, més enllà del folklore institucional, és clar.
També, podeu llegir l’article del amic Xavi Bellot a Pica’m: